Actualment, el terme ‘emprenedor’ i ’start-up’ està de moda. Cada cop sembla més normal crear una empresa amb l’ajut financer d’un inversor i que després al cap d’un parell d’anys ens la comprin per milions d’euros.

 

El terme ‘emprenedor’ i ‘start-up’ s’ha distorsionat fins a un punt on sembla que resulta senzill crear una empresa i que ens vagin posant diners fins que alguna gran multinacional ens la compri. Aquesta, sota el meu punt de vista, és una premisa que no s’ajusta a la realitat. Des de Tactius intentarem explicar el perquè. 

 

La primera distinció que hem de fer és si volem ser empresaris i tenir el nostre propi negoci o bé volem fer ‘el pelotazo’ i anar creant empreses perquè ens les comprin. Així, hem de decidir si el que volem és tenir la nostra pròpia companyia, fer-la créixer i construir una base sòlida que ens permeti guanyar-nos la vida o bé el que volem és entrar en una espècie de loteria màgica on participem amb l’ànim de que algú ens dongui diners cada any fins que un expert auditor ens digui: “La vostra empresa val 100 milions d’euros». Enlloc d’aquest objectiu, crec que seria més aconsellable que la nostra meta fos ser el propietari d’un negoci que generés 100 milions a l’any enlloc de crear una empresa amb l’objectiu de que ens la compri una gran companyia ja que inclús en cas de que finalment la nostra start-up valgui 100 milions sobre el paper, qui ens la comprarà? No és que es facin cada dia operacions d’aquesta quantia ni que sobrin els comprador disposats a fer una adquisició d’aquestes característiques. I, inclús si ens la compren, ens compren la nostra l’empresa? No, fa temps que ja no ho serà perquè les nostres participacions s’han dissolt en mig de les dels inversors que han entrat i ara ja només tenim un 5% del que va començar sent el nostre projecte. És això el que volem?

 

Un negoci comença per una idea. És a dir, comencem pel anomenat Business Plan o Pla de Negoci del que ja vaig parlar en un article anterior en aquest blog. Si la nostra idea de negoci requereix una inversió descabellada des de l’inici, l’hem plantejat malament. Si Nike va sorgir de crear unes vambes amb una sola feta en una planxa per fer gofres i les van començar venent d’universitat en universitat o Apple va començar en el garatge del Steve Wozniack construint ordinadors per encàrrec dels seus amics, nosaltres hauriem de ser capaços de poder tirar endavant la nostra idea sense requerir mig milió d’euros a un banc, a una fintech o a un business angel.

 

Perquè doncs s’ha posat tant de moda el fet de buscar inversors? Per fer-ho ràpid. Per arribar a tenir èxit quan abans millor. Obviament, és molt més difícil haver de crear ordinadors des de zero en un garatge que no pas que ens donguin fons i comencem el negoci comptant amb una mínima infraestructura.

 

Ara mateix existeixen tants gurus experts en start-ups, tants concursos per valorar la millor idea emprenedora i tantes acceleradores i incubadores com black fridays, cyber mondays i altres dies de la setmana escrits en anglès que ara, pel que es veu, es fan si o si.

 

Evidentment, no és que volguem dir que la cerca d’inversors no sigui una eina útil de per una empresa sinó que hem d’escollir bé quan demanar finançament, perquè i en quines condicions.

 

Per tant, cal primer tenir clar que crear un negoci no és una fita fàcil. Sorgiran dificultats, mals moments, discussions amb els socis o punts en els que un pensa que hauria sigut millor seguir en l’empresa on treballava com un empleat més que posar-se a fer d’emprenedor. Així, és clau saber on ens fiquem i que ser empresari requereix més que un inversor i una idea, demana perservarància.